Primer dia d'escola: comença el bilingüisme

L'any 1982 va ser un any de grans canvis. El primer i més traumàtic va ser que, per primera vegada, la meva mare em va fer matinar per anar a l'escola. Tot i que aleshores jo tenia poc més de tres anys, encara recordo amb horror la sensació de cansament infinita quan els seus braços em varen sostreure del llit a trenc d'alba.

Bé, si tenim en compte que aleshores les classes començaven a les nou del matí, i que nosaltres vivíem a poc més de deu minuts del col·legi, potser sí que no era ben bé a trenc d'alba que em va despertar la meva mare, però ja em permetreu que de tant en tant faci un petita exageració derivada de la meva sang andalusa. O que de vegades m'adeliti amb l'autocompassió i alguns pensaments foscos herència dels meus ascendents gallecs. O que, en honor al meu avi tarragoní, em bulli la sang davant d'una maionesa allada a la que catalans amb autèntic pedigrí anomenen allioli. Com podeu comprovar, una ascendència tan variada m'ha atorgat ja des de petita l'honor de ser el que comúnment es coneix -i que avui ja ningú no gosa dir obertament- una xarnega.

La segona gran novetat d'aquell any va ser descobrir que el llenguatge que parlàvem a casa no s'assemblava de res als sons que emetien les mestres ni a les vacil·lacions fonètiques de la majoria de companys de classe. La meva mare solia explicar amb el pit inflat d'orgull que jo ja vaig dir la meva primera paraula amb quatre mesos: papa. Mirant-ho amb perspectiva, hom podria dir que era un signe inequívoc del meu tarannà concís. La meva àvia, però, s'ho va prendre d'una altra manera: -"¡Bruhería, eso é bruhería!" diuen que va cridar -noteu amb quina perícia he remarcat el seu accent malagueny-.

La qüestió és que quan vaig entrar a la classe no vaig entendre res del que em deien. Així que, durant força dies, vaig fer l'únic que un bebè indefens i mort de son com jo podia fer: plorar cada cop que la meva mare s'entestava a tancar-me en aquella institució. Suposo que jo devia creure que la meva insistència acabaria donant els seus fruits i que la meva progenitora finalment entendria que jo allà ja no hi volia anar més. Però res d'això no va passar. La meva mare em va continuar duent dia rere dia a aquell edifici gris i trist i jo, finalment, vaig deixar de plorar i em vaig submergir mansament en el món dels Plastidecor, dels gomets i dels punxons. I sense adonar-me'n, a poc a poquet, al final vaig acabar entenent la llengua de les mestres. I així, el bilingüisme es va apoderar de mi.