Que m’agrada cantar no és cap secret. Canto tothora perquè em relaxa i perquè no se’m dóna del tot malament. El que molt poca gent sap, però, és que els meus inicis en el món de la música varen ser complicats.
Un cop superat el trasbals de la nova llengua i d’haver de matinar, l’escola em va començar a agradar. Vaig gaudir de cada foradet fet amb el punxó, de cada princeseta ensucrada que vaig dibuixar i de la quantitat inabastable de gomets de mil colors i formes que vaig enganxar. Del que no vaig fruir tant, però, va ser de les classes de música.
Encara recordo l’horror que em produïa aquella hora. Quan, des de la classe estant, sentia la senyoreta Marge arrossegant penosament aquell piano amb rodes, se’m feia un nus a l’estómac i em venien unes ganes terribles de fer caca i de plorar.
La senyoreta Marge era una dona d’una edat indeterminada entre els cinquanta i els setanta anys que no havia estat agraciada amb cap tipus de virtut física ni habilitat social. Així, a la seva fesomia, colgada de berrugues, se li havia de sumar un caràcter amargat i una especial mania cap els nens castellanoparlants. Mentre apallissava el piano, els seus ullets de rata es movien inquiets a la cerca del nen o nena que no cantava bé les cançons i quan atrapava el pobre incaut que s’havia atrevit a embrutar la lletra de la cançó amb paraules forasteres, s’aixecava irada, agafava l’infeliç de torn i l’asseia a damunt del piano durant tota la classe per a que la resta de companys l’escarnissin.
A mi em va tocar el rebre cantant el Dins la fosca. De tota la lletra, jo només era capaç d’entendre l’oralà liria, oralà liró de la tornada així que m’inventava la resta de la cançó. Fins que un dia em va sentir i, quan va veure que no em sabia la lletra, em va agafar d’una revolada i em va asseure a damunt d’aquell piano enorme tres vegades més alt que jo. Estic convençuda que la vergonya de sentir com tots els companys i companyes reien de mi –qui diu que els nens són compassius?– i la por de caure i trencar-me l’espinada van ser l’inici del vertigen horrible que encara avui arrossego. I també em varen fer més cauta: des d’aquell dia, a classe, només vaig cantar en playback.
Això de posar els nens dalt d'un pedestal és típic de la pedagogia moderna; tota una professional, la senyoreta Marge (un nom preciós, per cert).
ResponEliminaI no voldria explicar als seus àvids lectors quines lletres inventades cantava? També ens pot penjar un àudio aquí mateix si té pebrots (amb perdó, és l'emoció de poder sentir la seva veu...).
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaSi li he de ser sincera, la senyoreta tenia lleig fins i tot el nom. Per això, i únicament en aquest cas, m'he permès la llicència de desviar-me una mica de la realitat. Tot i que la resta de la narració és rigorosament certa.
ResponEliminaLes lletres inventades eren molt semblants entre elles: ta-tatxín! ta-tatxon! Sento no poder ser gaire més explícita, però prometo estudiar la seva proposta de l'àudio per afalagar le meva, espero, gran audiència.